Per Josep Emili Arias cel_ras@hotmail.com
«Prefereix entendre un sols motiu que ser rei de Pèrsia» Demócrito d’Abdera
La
rotació més capritxosa del Sistema Solar
Mai una
moneda havia contribuït tant per a fer entendre un dels moviments espacials més
enrevessat i capritxos del Sistema Solar, com és el cas de la rotació lunar.N’hi
han conceptes espacials en l’astronomia que són de difícil comprensió per a gran
part de la gent que té poques nocions d’astronomia. Un d’aquests conceptes és
la curiosa rotació lunar, més bé anomenada rotació capturada o sincrònica.
Per deixar la pregunta ben clara, si la Lluna fa rotació sobre el seu eix,
per què sempre mostra cap a la Terra la mateixa cara o hemisferi?. Sens dubte,
és la rotació més capritxosa del Sistema Solar. Però serà la capacitat divulgadora
d’1 euro italià (il·lustració dissenyada per l’autor) el que ens ajudarà a entendre-ho.
Ja l’Home Antecessor d’Atapuerca, com també, un més proper Neandertal a la Cova
Negra de Xàtiva veien una Lluna que en qualsevol estat d’il·luminació, tan al
pleniluni, al creixent de la vesprada com a la minva del matí, sempre mostrava
la mateixa configuració, amb els peculiars dibuixos de taques clares (conjunts
de cràters d’impacte i valls) junt altres més fosques anomenades mars (zones
de planícia). Doncs hui, tothom sap que no són altra cosa que els mateixos accidents
«geogràfics» que tan bé es conserven a Lluna pel fet que mai ha hagut atmosfera.
Malgrat que mai sabrem el què s’imaginaven aquests primitius hominits quan la
seua incipient intel·ligència els feia preguntar-se què podia ser la imatge de
la Lluna, el perquè unes vegades s’esllanguia i altres s’engrossia. Hui, a les
hores, tot déu sap i entén que les fases de la Lluna són el resultat de la il·luminació
que rep del Sol i la posició que aquesta es troba al voltant de la Terra. Tot
i aixo, encara que la Lluna ens mostri sempre la mateixa cara o hemisferi, conserva
un lleuger moviment d’oscil·lació, libració, on podem veure-li fins al
59 % de la superfície esfèrica total de la Lluna.
Cal fer menció que dins del Sistema Solar són moltes les llunes o satèl·lits que presenten rotació capturada i provocada per l’efecte marea entre planeta i satèl·lit, com el cas de les dues petites llunes de Mart, Fobos i Deimos. Recordem, per a més avant, que la capacitat deformadora que exercís la gravetat s’anomena força de marea. Força capaç de frenar la rotació d’un cos pròxim, com també deformar geomètricament la seua massa.
Amb 1 euro italiá La Lluna quan completa una translació al voltant de la Terra realitza al mateix temps una rotació sobre el seu eix, mostrant així, sempre el mateix hemisferi o cara. En la il·lustració veiem com l’euro italià de dins (Lluna), encunyat a l’anvers amb el conegut Cos humà proporcionat de Leonard da Vinci, realitza tota la translació encarant sempre els peus cap a la Terra, idènticament com ho fa la Lluna. Açò sols s’entén si l’euro realitza una sencera i sincronitzada rotació durant el transcurs d’una translació. És a dir, els dos moviments lunars, translació i rotació, comparteixen idèntics períodes de temps aproximadament 29,8 dies terrestres. Dient-ho més clar, una translació lunar dura el mateix que la seua rotació. Per tal cosa, quan mirem el trànsit o traslació de l’euro més extern de la il·lustració vegem un cos humà quiet que no realitzar cap rotació, i igual mostra cap a la Terra els peus, el costat esquerre, el costat dret, com també el tos. Tanmateix, la Lluna, si no presentara cap rotació també ho ensenyaria tot.
Evolució sistema Terra-Lluna En un principi, desprès d’heure’s format la Lluna, un gran satèl·lit de dimensions inusuals, aquesta orbitava molt més a prop de la Terra i degut als forts tirons gravitatoris o forces de marea que s’exercien recíprocament es van creà prominents deformacions als dos cossos. A la Terra, els oceans i l’atmosfera (hidrosfera) sofrien un major bombejament a tall que passaven per davant de la Lluna (reflectint-se també als meridians de l’altre costat per l’efecte marea del Sol). Així, abans, la pujada de les dues marees diàries era molt més exagerada que hui en dia. A més, la Terra rodava més ràpida i els dies eren més curts. La Lluna a l’orbitar més a prop sofria una acusada deformació allargada sempre encarada cap a la Terra, com un ou gitat, i tot degut al major poder deformador que li exercia la gravetat terrestre. La Lluna també rodava més ràpida sobre el seu eix, abans no tenia rotació capturada, és a dir, durant una translació feia varies rotacions mostrant, així, tota la seva superfície. Però, la continua fricció d’aquestes dues exagerades deformacions, tan de les dues marees terrestres com de la primitiva deformitat de la massa lunar, suposà un consum i inversió d’energia que durant el transcurs de milions anys s’anà agafant de l’energia de rotació dels dos cossos. Per açò, la rotació lunar anà perdent velocitat fins a fer sols una rotació per cada translació (rotació sincrònica). Pel mateix efecte, la Terra, poc a poc anat perdent velocitat de rotació i els dies han anat allargant-se fins al voltant de les 24h. Avui la duració dels dies s’allarga a raó de dues mil·lèsimes de segon per segle.
La sonda soviètica Lunik 3 El 6 d’octubre de 1959 la menuda sonda soviètica Lunik 3 mostrà, per primera vegada a la humanitat, imatges fotogràfiques de l’altre hemisferi lunar visualment inaccessible. Quin contrasentit, quan a meitat del segle XX els terrícoles presumíem de rebre fotografies de galàxies, allunyades milions d’anys llum, encara desconeixíem l’altra cara de la nostra Lluna. Un hemisferi ocult que segons les fotografies rebudes no presentava cap planícia o mar, encara que si, molt replet de cràters d’impacte.